Arthur Rimbaud

Estendards de maig

A les branques clares dels tells
mor un malaltís toc de caça.
Però espirituals cançons
giravolten entre groselles.
La nostra sang rigui a les venes,
mireu les vinyes com s’enreden.
El cel és bonic com un àngel.
L’atzur i les ones combreguen.
Surto. Si em toca un raig de llum
sucumbiré damunt la molsa.

Prendre paciència, enutjar-se,
és massa senzill. Fora penes.
L’estiu dramàtic vull que em lligui
sobre el seu carro de fortuna.
Que força per tu, oh Natura,
–ah, menys sol i menys nul! – em mori.
Mentre els pastors, és divertit,
si fa no fa pel món es moren.

Les estacions vull que em gastin.
Natura, a tu em reto; i la meva
fam i tota la meva set.
I, si així et plau, nodreix, abeura.
Res de res no m’il·lusiona;
és riure als pares riure al sol,
pero jo no vull riure a res;
i lliure sigui aquest malastre.