Dolça i clara és la nit i sense vent,
i en pau sobre els teulats i enmig dels horts
s’està la lluna, i mostra des de lluny,
serenes, les muntanyes. Oh amor meu,
ja callen els senders, i a alguns balcons
es traslluu el llumener nocturn: tu dorms,
car t’acull un son fàcil, a la teva
tranquil·la cambra, i cap inquietud
no et desficia; i ja no saps, ni hi penses,
quina plaga al bell mig del pit m’obrires.
Tu dorms, i jo aquest cel, que tan benigne
és a la vista, a saludar m’aboco,
i l’antiga natura omnipotent,
que em dugué afany. «A tu –em diu– l’esperança
nego, fins l’esperança i tot; per res
no lluïn els teus ulls sinó pel plor.»
El dia ha estat solemne; de plaents
diversions reposes; potser en somnis
recordes els que avui enamorares
i els que t’han agradat; pero no penses
en mi. Entretant, pregunto quant em queda
de vida, i aquí, a terra, em llanço, i crido,
i m’estremeixo. ¡Oh dies espantosos
en tan florida edat! Ai, pel carrer
sento, no lluny, el solitari cant
de l’artesà que a negra nit regressa,
rera el solaç, al seu pobre habitatge;
i se m’estreny ferotgement el cor
quan penso com en aquest món tot passa,
quasi sense una empremta. Ja ha fugit
la festa, i a la festa succeeix
un dia qualsevol, i el temps s’emporta
tot accident humà, ¿On és el so
d’aquells pobles antics? ¿On és el crit
dels avis eminents, i el gran imperi
de Roma, i amb les armes el fragor
que va recórrer terres i oceans?
Tot és pau i silenci, el món sencer
reposa, i ja mai més es parla d’ells.
En la primera edat, quan hom espera
la festa amb ansia, o bé quan ja ha passat,
jo, adolorit i desvetllat, cenyia
el coixí, i a altes hores de la nit
un cant que s’escoltava per les sendes
i moria allunyant-se lentament
ja m’oprimia com avui el cor.

Dolcíssim, poderós
dominador de la profunda ment;
terrible, pero amat
present del cel; consort
dels meus lúgubres dies,
pensament que a mi tornes tan sovint.

De la teva natura
arcana, qui no en parla? El seu poder,
qui no sent en nosaltres? Però sempre
que, per dir els seus defectes, esperona
la humana llengua els propis sentiments,
sembla nou escoltar allò que raona.

¡Que sola que ha quedat
la meva ment d’ençà
que tu la vares prendre per estatge!
Del meu voltant, tan ràpids com llampecs,
els altres pensaments
s’allunyaren. Igual com una torre
en un camp solitari
estàs tot sol, gegant, al centre d’ella.

¡En què s’han convertit, fora de tu,
les obres terrenals,
la vida tota entera al meu esguard!
Quin tedi intolerable
els lleures, les normals relacions,
la vana confiança en vans plaers,
devora aquesta joia,
joia celest que procedeix de tu.

Com de les nues roques
dels Apenins abruptes
a un camp verd que somriu al llunyedar
gira els ulls delerós el pelegrí,
així jo del sec i aspre
conversar mundanal amb avidesa
torno a tu, com si fos a un jardí alegre,
i els meus sentits restauro al teu sojorn.

Quasi increïble em sembla
que la vida infeliç i el món bajà
durant un temps tan llarg
sense tu suportés;
quasi no puc entendre
com per altres desigs,
llevat que a tu semblants, ningú sospiri.

Mai d’ençà que al principi
com a prova vaig prendre aquesta vida,
la por a la mort no m’ha oprimit el pit.
Avui em sembla un joc
la que l’inepte món
lloa a vegades, sempre odia o tem,
necessitat extrema;
i si el perill traspunta, amb un somrís
miro de fit a fit les amenaces.

Sempre els covards, les ànimes
miserables i baixes,
he menyspreat. Qualsevol acte indigne
avui ofèn tot d’una els meus sentits;
i tot exemple de vilesa humana
tot d’una excita l’ànima a desdeny.
A aquesta edat superba,
que d’esperances buides es nodreix,
vanitosa i hostil a la virtut,
que estòlida reclama allò que és útil,
i no veu que la vida
per això més inútil sempre es torna,
em crec superior. Prenc per ludibri
els judicis humans; i la diversa
gent vulgar, desdenyosa d’elevats
pensaments, jo trepitjo amb dignitat.

Davant d’allò que inspires,
quin afecte no es ret?
A més, ¿quin altre afecte
té sinó aquell la seu entre els mortals?
Avarícia, supèrbia, desdeny, odi,
anhel d’honor, d’imperi,
¿què són sinó capricis
al costat d’ell? Sols un afecte viu
en nosaltres: aquest,
senyor puixant; les lleis
eternes van donar-lo al cor humà.

No té valor, no té raó la vida
sinó per ell, que ho és tot per a l’home;
sola disculpa al fat,
que a nosaltres, mortals, ens va posar
a la terra, a patir sense altre fruit;
per qui només, tal volta,
no a la gent estulta, al cor no vil
la vida és més amable que la mort.

Per assolir el teu goig, dolç pensament,
provar els humans afanys
i aguantar molt de temps
una vida mortal, no fou indigne;
i encara tornaria,
expert com sóc en tots el nostres mals,
a reprendre el camí cap a tal terme:
car entre les arenes i el mossec
viperí, mai a tu
pel desert moridor
he arribat tan cansat que no cregués
que les penes vencia un bé tan alt.

¡Oh, quin món, quina nova
immensitat, quin paradís, aquell
on molt sovint el teu encant esplèndid
semblà elevar-me! ¡On jo,
errant sota altres llums inusitades,
el meu ser terrenal
i tot el que és real poso en oblit!
Aquests són, crec, els somnis
dels immortals. Ai, somni que a la fi
en gran part embelleix la veritat
ets tu, dolç pensament;
somni i error palès. Però entre errors
graciosos, tu tens una natura
divina; perquè és tan viva i forta
que enfront del ver perdura tenaçment,
i al ver sovint s’iguala,
i no s’allunya més que dins la mort.

I tu, ben cert, pensament meu, tu sol
vital per als meus dies,
causa dilecta d’infinites ànsies,
et moriràs amb mi quan jo m’apagui:
car dins l’ànima sento els vius senyals
que per senyor perpetu em fores dat.
Altres gentils enganys
em solia l’aspecte veritable
per sempre dissipar. Com més retorno
a veure aquella de la qual amb tu
he viscut raonant,
creix aquell gran delit,
creix aquell gran deliri en què respiro,
Angèlica beutat!
Els més bells rostres, onsevulla miro,
em semblen gairebé una falsa imatge
que el teu rostre ha imitat. Tu, sola font
de qualsevol encant,
sola bellesa veritable em sembles.

Des que et vegí, ¿de quina
meva sol·licitud últim objecte
no fores tu? ¿Quant ha passat del dia
que no pensés en tu? ¿En els somnis meus
ha mancat mai la teva sobirana
imatge? Bella com talment un somni,
angèlica aparença,
al terrenal estatge,
als alts camins de l’univers sencer,
¿què demano, què espero,
que més bell sigui que mirar els teus ulls
i més dolç que tenir el teu pensament?