Així va titular Marià Villangómez un recull de versions poètiques que va publicar el 1985, i en el pròleg explicava aquesta imatge amb unes paraules que ara poden servir per introduir les versions que recollim en aquest portal —tant les que ell va fer de poetes en altres llengües, com les que diversos traductors han fet de poemes seus:

Em sembla que resta clar que la «veu» del títol és no sols la meva, sinó la de tot un poble, la que és formulada en llengua catalana. Tota llengua inclou un món propi: a més d’uns sons i unes construccions diferents, suposa un pensament i uns matisos, un costum que de vegades s’intensifica en emoció, una propietat que sovint ens exigeix amor. Les «ales» són els versos concebuts en altres llengües, davant els quals el poeta que adapta —sense deixar de ser un poeta, amb les seves preferències i el seu sentit de l’expressivitat i amb el ritme de la llengua pròpia— exercita en alt grau allò que té de tècnic. Les «ales» vénen de lluny: reflecteixen altres espais, s’agitaven en regions llunyanes, potser desconegudes. Sovint procedeixen d’altres temps. En una versió intentarem d’aconseguir, fins on sigui possible, que les «ales» alienes no batin del tot estranyes i malaptes en l’aire, la «veu», que els oferim per a la nova vida.

En aquestes pàgines hi trobareu ales i veus que viatgen en una i altra direcció, entre les versions fetes per Villangómez de poemes en altres llengües i les versions que altres poetes han fet del mateix Villangómez, moltes d’elles procedents d’una antologia que l’Institut Ramon Llull havia difós amb un títol també alat, extret d’un poema de Villangómez: Un vol d’ocells.

Que els lectors descobreixin nous espais poètics volant amb ales diverses entre unes i altres llengües.