I
Aquell país no és per als vells. El jovent
l’un als braços de 1’altre, els ocells sobre els arbres
–les generacions morents– amb els seus cants,
cascades de salmons, mars tots plens de verats,
peix, carn o au, alaben tot al llarg de l’estiu
tot quant és engendrat, ha nascut i fineix.
Tots, presos en la música sensual, negligeixen
els monuments d’eterna intel·ligència.
II
Un home vell tan sols és quelcom menyspreable,
un gec espellifat sobre un bastó, llevat
que piqui de mans, l’ànima, canti, i canti més fort
per cada pelleringa del seu vestit mortal;
no hi ha escola de cant, però sí els monuments
que estudien la seva pròpia magnificència,
i per això he creuat les ones i he vingut
a la ciutat sagrada de Bizanci.
III
Oh savis que resteu al foc sagrat de Déu
com al daurat mosaic d’un mur,
sortiu del foc sagrat, xots en un remolí,
per ser els mestres cantors de la meva ànima.
Traieu-me i consumiu-me el cor; malalt d’anhel
i a un animal moribund ben lligat,
no sap qui és; i recolliu-me
dins l’artifici de l’eternitat.
IV
No prendré mai, un cop fora de la natura,
la forma del meu cos de coses naturals,
sinó formes com fan els orfebres de Grècia
amb or martellejat i or amb esmalts,
perquè un Emperador somnolent no s’adormi;
o em posaré damunt una branca daurada
per cantar als dignataris i dames de Bizanci
sobre alló que ha passat, o passa, o arribarà.