Aquesta terra alçada dins el migdia esvelt,
relleus, llum en la llum, serenament!…
Els puigs tenen al cim
una mica de vent entre pinedes
i tot el blau del cel. I un altre dia,
l’aire, al fons del torrent, era un pou de silenci
i transparència, i durs i assolellats
els carreranys pujaven graons de feixes, boscos,
i s’eixamplava l’illa en el repòs.
Només un broll llunyà d’aigua entre roques
remorejava, i quan venia el cant del gall
era cansat i pàl·lid sota el dia
encès i dilatat. Però la terra
ja penjava la seva tramuntana
de cingles sobre el mar, i ja es sentia
l’esforç de pedra irada i commoguda
per a afermar-se i dominar, enlairada,
tot el cèrcol marí dels horitzons:
estesa vastitud, amb lentes ones
i escumes en el llavi, estrenyent la cintura
dels penyals que s’arrelen en un món blau i incògnit.
Una vela era un pètal caigut sobre el cristall
de l’aigua, i la gavina pujava cap al cim
el seu dors d’ales estirades,
en voltes reposades, contra la mar suspeses.
L’illa, al cor dens i estret,
duu la blava cançó dels horitzons.
És distància l’esguard des de la roca;
el mar s’adorm sota camins de calma,
laberint vast i pàl·lid d’un mite ja oblidat.
A prop, entre herbes clares, pedra, arena,
el peix troba un reflex nàufrag al sol.
Les platges s’abandonen, brillants, emperesides,
al diminut assalt de l’ona i de l’oreig.
Hi ha infants, o record d’infants, al caire fresc
de l’aigua, entre la joia rompent. Però al capvespre
restava sol el mar, abandó i ombra,
tràgica immensitat. El mar era tot viu,
fins als negres avencs de silenci, a la nit;
alenava, enviava la salabror amargant
i humida des del fred del seu golf. La memòria
de la infantesa escolta la veu del mar. Ja dormen
els ocells dins les roques. Sols vetlla el vent, el mar
damunt el qual s’eleva, la llibertat solcada
amplament, el gemec que resta entre les pedres…
Quan l’amor em poblava l’esperit vigilant,
em semblà veure, un vespre d’estiu i immens enyor,
damunt el doll de lluna caigut ones enllà,
un camí de bellesa i de misteri
per a anar a la més alta follia on es confonen
desesperança i goig en un clam infinit.
Vaixells d’altres estius, de jorns sense memòria,
de ciutats esfondrades, solcaven una mar
no més jove que avui. Veien ribes esquerpes,
ports temptadors. Nauxers drets al timó i esclaus
cansats damunt els rems miraven tendres feixes,
pinedes entre roques, sorgides de l’aurora,
i sentien dolcesa d’humanes veus, de crits
animals, de repòs, de camins en silenci,
al llarg de l’illa. Oh tova extensió d’onades
actives, de combat! Mireu com prossegueixen,
fresques encara, en una primavera terral.
Són ara verdes, camps de blat, fullatge d’arbres,
amb remor tendra, a soles amb la llum i la brisa.
Oculten l’esquelet polsós, l’escorça dura,
en una jovenesa de lleugera virtut.
És també primavera la flor, l’ocell, la queixa
amorosa, la queixa que fereix la feliç
estranyesa d’un món meravellat,
la clara, impertorbable i aliena bellesa.
Sentiment solitari, estès entre un desert
de sal i transparències!
Ja la ciutat en ombra, en viu repòs, muntava,
cenyida de distàncies, de pau, d’encantament,
amb els murs i campanes penjant damunt la mar,
amb els carrers de pedra i crits de criatura.
Possible era llavors un pensament d’amor,
pregon mirall amb flors caigudes de la tarda,
o el miracle mateix davant els ulls
del pas d’un cos on s’oblidava el món,
esperada sorpresa que oferien els dies,
com una fruita d’or al fons del bru fullatge
que l’amaga o l’ofrena, temptació del braç,
amb el lleu moviment on l’aire s’insinua.
Calla el vent un instant, pren nou alè,
nova abrivada, arriba, i la llarga presència
remou i vincla els arbres, que degoten.
Plou, dins la nit; i pluja i vent, ensems,
són un concert damunt la terra obscura
que em duu un record perdut de la infantesa:
quan, al vespre, de casa estant, mirava
com queia rere els vidres la sonora
pluja en el fosc carrer, sols aclarit
per un llum combatut en un cantó,
vermellenc; i algun home, únicament,
transitava, pressut; la forta passa
ressonant a les pedres, que amb la pluja
eren mullades i brillants… A casa
feia un dolc benestar; cansat del dia,
reposava en l’amor, prop de ma mare.
Oh aquell primer florir d’una branca crescuda
contra un vent de bellesa i de presagi,
l’infant silenciós al qual prenia els ulls
l’àvid adolescent com una font sobtosa.
Una inquietud nova l’estremia.
Damunt la terra veia
els altres homes, germans seus,
la mà en la vella arada, en el martell,
o reposant sota una llum de festa
profunditzada d’àngels en solitari estol.
Veia allunyats en una mar sencera,
al peu de l’oscil·lant arquitectura
de rosa d’unes veles,
els mariners que el cor seré donen al vent.
Veia donzelles com lleugeres brises,
com tanys que mou la primavera,
on escollir un amor que pels boscos venia,
que venia sonor com una espessa pluja.
Veia el seu propi esguard perdut en llunyanies,
com una llunyania veia l’amor present,
estimava perquè duia una vida clara
damunt la palma de les mans,
perquè vol més amor, l’amor, i va girar-se
a escoltar una cançó feta de mots
que sospirava, ara impensadament
concretats, i era bella, i va adonar-se
que només per a ell tenien un sentit
aquells sons, que sols ell s’aturava a escoltar-los,
i que eren un oreig de matinals ocells,
sostingut entre dos.
No contenia el dèdal de balcons,
de calç amb cel i de pètries murades
una ànsia que volia espais més lliures,
un camp tombat al fons de 1’alt carrer,
una corba de feixes, descendida blanesa,
a l’altra banda de la vora rígida
on breument recolzaven llur flanc els clars vaixells:
1’ampla terra moguda i delicada
que amb verdors assetjava, aliada de 1’ona,
la vila confiada que els seus portals obria.
Una sang vella i solitària
poblava d’una vida diferent
aquella terra, usat horitzó dels meus ulls,
que per camins i serres s’allunyava.
Nombrosa, repartida pels plans, fins a les serres
i el seu marge boscós i recòndit estesa,
una sang vella i solitària
s’hi vinclava damunt, en un esforç regit
per llunes periòdiques i belles,
per la volta del sol, que torna al temps
d’arades i llavors, de pluges i nits llargues,
regressant lentament dels dies ben oberts
sobre una maduresa groga i càlida
de messes envestides per les falçs en brandada.
Oh món desconegut de plàstica harmonia,
amb reflexos d’una eina llimada per la terra,
o d’una creu daurada sobre un pit femení,
dins un ressol, dins un borboll de festa,
del qual sobtadament acudia la màgia
d’un mot despert amb gust antic i nostre!
Cançons que es desprenien d’una absència de tardes,
com miracle aturat amb llum que ignora el Temps,
portaven a la meva primavera més tendra
unes flors de perfum al·lucinant,
i per elles rebia obscurs missatges
de veus que m’esperaven de més enllà dels anys,
suscitades dins l’ànima de la terra pregona.
Tot un poble inquiet dins el costum,
d’un vell posat, amb festes velles i mots d’aurora,
m’esperava a 1’eixida del meu somni infantívol,
i els vius llampecs que la cançó m’obria
eren dures imatges d’ombra i llum
en un somni agitat.
Jo amava les imatges i les paraules pures,
pel somni i en la senda on la vida s’allarga.
Ah, el costum de dolcesa d’unes veus entre els llavis,
responent a les veus germanes que m’arriben,
damunt aquest silenci, damunt aquesta pols
de les llengües profundes,
amb el callat, unànime assentiment dels àmbits!
Ah, el mot dens, escollit en un somni, una espera,
que busca els mots precisos que en el vers l’acompanyin,
i s’avenen, tots junts, i un clar sentit extreuen,
i fan com una música amb el cor i la terra!
Sí, jo també cantava, ple d’amor o bé d’ombres.
Ja ho sé, Senyor, que hi ha dolor, por, angúnia, mort.
Però jo m’estimava la vida i fins i tot,
sovint, el que tenia de pecat o baixesa.
M’ estimava la vida i, de la vida,
aquest estremiment de miracle en les coses,
talment un somni bell que fuig en venir el dia,
tendrament enyorat i amb un deixant feliç,
company d’ alguns records als quals, al capdavall,
s’ha de renunciar. Ja ho sé, amics, tots vosaltres.
Però jo perseguia una ombra per la terra.
Sí, la vida sencera, real; i ara i adés
una veu, un desig, un somni inassolible,
poesia, amor, res, una recerca vaga
del gran bé amb què ens temptaven, impossibles, els éssers;
i ensems tot un tresor incompartible,
fugisser, meu i que hauria volgut
donar a tothom… I és aquesta sospita,
buscada inútilment pel món, i sobre el món
nascuda, i com pel món nodrida, el que em sap greu
abandonar. Tot aquest gran deler
i tot l’amor que he après,
es pot fondre amb un últim batec, d’un cor de fang?
Eres Tu el que buscava, Déu final,
en el meu pas més pur entre les coses?
Els béns incompartibles (1947-1951)