Aquí, vora la nua branca
bo i removent les fulles,
sovint medito com el temps
de primavera enganya,
jo que ja sóc ara una vella,
bo i removent les fulles

Aquí, per aquesta avinguda
bo i removent les fulles,
desfilen les dames dels nobles,
fins que uns sospirs hom llança
al matís rogenc de la vida,
bo i removent les fulles.

Tal com em veieu la figura
bo i removent les fulles,
vaig veure, llavors jove i lliure,
al costat els grisos espectres
que la memoria entreteixeix,
bo i removent les fulles.

Encara, amor, tot i els sospirs,
bo i removent les fulles,
dansaran nous fullams enlaire
–la Terra mai no es dol!–,
quan passi desapercebuda
bo i removent les fulles.

I El cantaire de balades

Canta, cantaire de balades, crida una balada efusiva;
fes que oblidi que un temps hi hagué una noia
amb la qual passejava pel tranquil clar de lluna
ja complert el treball del dia.

Rima, rimador de balades, comença una cançó campestre;
fes que oblidi que aquella que jo tant estimava
jurà estimar-me molt, jurà estimar-me sempre,
després –no ho puc contar!

Canta, cantaire de balades, les balades del teu llibret;
fes que oblidi aquelles angúnies, els dolors, les temences;
fes que oblidi el seu nom, el seu aire dolcíssim
–fes que oblidi les seves llàgrimes.

II Belleses d’abans

Aqueixes dames del mercat, de mitja edat i llavis fins,
amb tissús mustigats,
¿són aquelles que vam estimar temps enrera
i aquí vam festejar?

¿Són aqueixes les noies de mussolines roses
a qui fèiem vots i juràvem
els diumenges d’estiu als racons vora el Froom
o la riba de Budmouth?

¿Recorden les tonades alegres que ballàvern
abraçats sobre el verd,
fins que la lluna feia per la gespa batuda
una brillantor de setí?

Cal que oblidin, que oblidin! Ja no poden saber
què van ser en altre temps,
o bé el record les transfiguraria
i mostraria sempre belles