Dins les fredes tenebres prest farem cabussada;
adéu, claror, estius nostres perduts massa aviat!
Ja sento caure als patis, amb fúnebre topada,
la llenya que ressona damunt de l’enllosat.

Odi, còlera, horror, feina dura i forçosa,
calfreds: dins el meu ésser entrarà tot l’hivern,
i sols serà una massa glaçada i vermellosa
el meu cor, com el sol polar al seu infern.

Cada buscall que cau sento amb esgarrifança;
no té un eco més sord el patíbul que fan.
El meu esperit és una torre esfondrant-se
als cops de l’ariet incansable i pesant.

Em sembla, mentre el xoc monòton em bressola,
que amb molta pressa claven a algun lloc un taüt…
Per a qui? –Era ahir l’estiu; la tardor vola.
Sona a partença, aquest misteriós traüt.