Dolce e chiara è la notte e senza vento,
e queta sovra i tetti e in mezzo agli orti
posa la luna, e di lontan rivela
serena ogni montagna. O donna mia,
già tace ogni sentiero, e pei balconi
rara traluce la notturna lampa:
tu dormi, che t’accolse agevol sonno
nelle tue chete stanze; e non ti morde
cura nessuna; e già non sai né pensi
quanta piaga m’apristi in mezzo al petto.
Tu dormi: io questo ciel, che sì benigno
appare in vista, a salutar m’affaccio,
e l’antica natura onnipossente,
che mi fece all’affanno. A te la speme
nego, mi disse, anche la speme; e d’altro
non brillin gli occhi tuoi se non di pianto.
Questo dì fu solenne: or da’ trastulli
prendi riposo; e forse ti rimembra
in sogno a quanti oggi piacesti, e quanti
piacquero a te: non io, no già, ch’io speri,
al pensier ti ricorro. Intanto io chieggo
quanto a viver mi resti, e qui per terra
mi getto, e grido, e fremo. Oh giorni orrendi
in così verde etate! Ahi, per la via
odo non luge il solitario canto
dell’artigian, che riede a tarda notte,
dopo i sollazzi, al suo povero ostello;
e fieramente mi si stringe il core,
a pensar come tutto al mondo passa,
e quasi orma non lascia. Ecco è fuggito
il dì festivo, ed al festivo il giorno
volgar succede, e se ne porta il tempo
ogni urnano accidente. Or dov’è il suono
di que’ popoli antichi? or dov’è il grido
de’ nostri avi famosi, e il grande impero
di quella Roma, e l’armi, e il fragorio
che n’andò per la terra e l’oceano?
Tutto e pace e silenzio, e tutto posa
il mondo, e più di lor non si ragiona.
Nella mia prima età, quando s’aspetta
bramosamente il dì festivo, or poscia
ch’egli era spento, io doloroso, in veglia,
premea le piurne; ed alla tarda notte
un canto che s’udia per li sentieri
lontanando morire a poco a poco,
già similmente mi stringeva il core.
Giacomo Leopardi
El vespre del dia de festa
Dolça i clara és la nit i sense vent,
i en pau sobre els teulats i enmig dels horts
s’està la lluna, i mostra des de lluny,
serenes, les muntanyes. Oh amor meu,
ja callen els senders, i a alguns balcons
es traslluu el llumener nocturn: tu dorms,
car t’acull un son fàcil, a la teva
tranquil·la cambra, i cap inquietud
no et desficia; i ja no saps, ni hi penses,
quina plaga al bell mig del pit m’obrires.
Tu dorms, i jo aquest cel, que tan benigne
és a la vista, a saludar m’aboco,
i l’antiga natura omnipotent,
que em dugué afany. «A tu –em diu– l’esperança
nego, fins l’esperança i tot; per res
no lluïn els teus ulls sinó pel plor.»
El dia ha estat solemne; de plaents
diversions reposes; potser en somnis
recordes els que avui enamorares
i els que t’han agradat; pero no penses
en mi. Entretant, pregunto quant em queda
de vida, i aquí, a terra, em llanço, i crido,
i m’estremeixo. ¡Oh dies espantosos
en tan florida edat! Ai, pel carrer
sento, no lluny, el solitari cant
de l’artesà que a negra nit regressa,
rera el solaç, al seu pobre habitatge;
i se m’estreny ferotgement el cor
quan penso com en aquest món tot passa,
quasi sense una empremta. Ja ha fugit
la festa, i a la festa succeeix
un dia qualsevol, i el temps s’emporta
tot accident humà, ¿On és el so
d’aquells pobles antics? ¿On és el crit
dels avis eminents, i el gran imperi
de Roma, i amb les armes el fragor
que va recórrer terres i oceans?
Tot és pau i silenci, el món sencer
reposa, i ja mai més es parla d’ells.
En la primera edat, quan hom espera
la festa amb ansia, o bé quan ja ha passat,
jo, adolorit i desvetllat, cenyia
el coixí, i a altes hores de la nit
un cant que s’escoltava per les sendes
i moria allunyant-se lentament
ja m’oprimia com avui el cor.
El pensament dominant
Dolcíssim, poderós
dominador de la profunda ment;
terrible, pero amat
present del cel; consort
dels meus lúgubres dies,
pensament que a mi tornes tan sovint.
De la teva natura
arcana, qui no en parla? El seu poder,
qui no sent en nosaltres? Però sempre
que, per dir els seus defectes, esperona
la humana llengua els propis sentiments,
sembla nou escoltar allò que raona.
¡Que sola que ha quedat
la meva ment d’ençà
que tu la vares prendre per estatge!
Del meu voltant, tan ràpids com llampecs,
els altres pensaments
s’allunyaren. Igual com una torre
en un camp solitari
estàs tot sol, gegant, al centre d’ella.
¡En què s’han convertit, fora de tu,
les obres terrenals,
la vida tota entera al meu esguard!
Quin tedi intolerable
els lleures, les normals relacions,
la vana confiança en vans plaers,
devora aquesta joia,
joia celest que procedeix de tu.
Com de les nues roques
dels Apenins abruptes
a un camp verd que somriu al llunyedar
gira els ulls delerós el pelegrí,
així jo del sec i aspre
conversar mundanal amb avidesa
torno a tu, com si fos a un jardí alegre,
i els meus sentits restauro al teu sojorn.
Quasi increïble em sembla
que la vida infeliç i el món bajà
durant un temps tan llarg
sense tu suportés;
quasi no puc entendre
com per altres desigs,
llevat que a tu semblants, ningú sospiri.
Mai d’ençà que al principi
com a prova vaig prendre aquesta vida,
la por a la mort no m’ha oprimit el pit.
Avui em sembla un joc
la que l’inepte món
lloa a vegades, sempre odia o tem,
necessitat extrema;
i si el perill traspunta, amb un somrís
miro de fit a fit les amenaces.
Sempre els covards, les ànimes
miserables i baixes,
he menyspreat. Qualsevol acte indigne
avui ofèn tot d’una els meus sentits;
i tot exemple de vilesa humana
tot d’una excita l’ànima a desdeny.
A aquesta edat superba,
que d’esperances buides es nodreix,
vanitosa i hostil a la virtut,
que estòlida reclama allò que és útil,
i no veu que la vida
per això més inútil sempre es torna,
em crec superior. Prenc per ludibri
els judicis humans; i la diversa
gent vulgar, desdenyosa d’elevats
pensaments, jo trepitjo amb dignitat.
Davant d’allò que inspires,
quin afecte no es ret?
A més, ¿quin altre afecte
té sinó aquell la seu entre els mortals?
Avarícia, supèrbia, desdeny, odi,
anhel d’honor, d’imperi,
¿què són sinó capricis
al costat d’ell? Sols un afecte viu
en nosaltres: aquest,
senyor puixant; les lleis
eternes van donar-lo al cor humà.
No té valor, no té raó la vida
sinó per ell, que ho és tot per a l’home;
sola disculpa al fat,
que a nosaltres, mortals, ens va posar
a la terra, a patir sense altre fruit;
per qui només, tal volta,
no a la gent estulta, al cor no vil
la vida és més amable que la mort.
Per assolir el teu goig, dolç pensament,
provar els humans afanys
i aguantar molt de temps
una vida mortal, no fou indigne;
i encara tornaria,
expert com sóc en tots el nostres mals,
a reprendre el camí cap a tal terme:
car entre les arenes i el mossec
viperí, mai a tu
pel desert moridor
he arribat tan cansat que no cregués
que les penes vencia un bé tan alt.
¡Oh, quin món, quina nova
immensitat, quin paradís, aquell
on molt sovint el teu encant esplèndid
semblà elevar-me! ¡On jo,
errant sota altres llums inusitades,
el meu ser terrenal
i tot el que és real poso en oblit!
Aquests són, crec, els somnis
dels immortals. Ai, somni que a la fi
en gran part embelleix la veritat
ets tu, dolç pensament;
somni i error palès. Però entre errors
graciosos, tu tens una natura
divina; perquè és tan viva i forta
que enfront del ver perdura tenaçment,
i al ver sovint s’iguala,
i no s’allunya més que dins la mort.
I tu, ben cert, pensament meu, tu sol
vital per als meus dies,
causa dilecta d’infinites ànsies,
et moriràs amb mi quan jo m’apagui:
car dins l’ànima sento els vius senyals
que per senyor perpetu em fores dat.
Altres gentils enganys
em solia l’aspecte veritable
per sempre dissipar. Com més retorno
a veure aquella de la qual amb tu
he viscut raonant,
creix aquell gran delit,
creix aquell gran deliri en què respiro,
Angèlica beutat!
Els més bells rostres, onsevulla miro,
em semblen gairebé una falsa imatge
que el teu rostre ha imitat. Tu, sola font
de qualsevol encant,
sola bellesa veritable em sembles.
Des que et vegí, ¿de quina
meva sol·licitud últim objecte
no fores tu? ¿Quant ha passat del dia
que no pensés en tu? ¿En els somnis meus
ha mancat mai la teva sobirana
imatge? Bella com talment un somni,
angèlica aparença,
al terrenal estatge,
als alts camins de l’univers sencer,
¿què demano, què espero,
que més bell sigui que mirar els teus ulls
i més dolç que tenir el teu pensament?
Il pensiero dominante
Dolcissimo, possente
dominator di mia profonda mente;
terribile, ma caro
dono del ciel; consorte
ai lúgubri miei giorni,
pensier che innanzi a me sì spesso torni.
Di tua natura arcana
chi non favella? il suo poter fra noi
chi non senti? Pur sempre
che in dir gli effetti suoi
le umane lingue il sentir proprio sprona,
par novo ad ascoltar ciò ch’ei ragiona.
Come solinga è fatta
la mente mia d’allora
che tu quivi prendesti a far dimora!
Ratto d’intorno intorno al par del lampo
gli altri pensieri miei
tutti si dileguàr. Siccome torre
in solitario campo,
tu stai solo, gigante, in mezzo a lei.
Che divenute son, fuor di te solo,
tutte l’opre terrene,
tutta intera la vita al guardo mio!
Che intollerabil noia
gli ozi, i commerci usati,
e di vano piacer la vana spene,
allato aquella gioia,
gioia celeste che da te mi viene!
Come da’ nuda sassi
dello scabro Apennino
a un campo verde che lontan sorrida
volge gli occhi bramoso il pellegrino;
tal io dal secco ed aspro
mondano conversar vogliosamente,
quasi in lieto giardino, a te ritorno,
e ristora i miei sensi il tuo soggiorno.
Quasi incredibil parmi
che la vita infelice e il mondo sciocco
già per gran tempo assai
senza te sopportai;
quasi intender non posso
come d’altri desiri,
fuor ch’a te somiglianti, altri sospiri.
Giammai d’allor che in pria
questa vita che sia per prova intesi
timor di rnorte non mi strinse il petto.
Oggi mi pare un gioco
quella che il mondo inetto,
talor lodando, ognora abborre e trema,
necessitade estrema;
e se periglio appar, con un sorriso
le sue minacce a contemplar m’affiso.
Sempre i codardi, e l’alme
ingenerose, abbiette
ebbi in dispregio. Or punge ogni atta indegno
subito i sensi miei;
move l’alma ogni esempio
dell’umana viltà subito a sdegno.
Di questa età superba,
che di vote speranze si nutrica,
vaga di ciance, e di virtù nemica;
stolta, che l’util chiede,
e inutile la vita
quindi più sempre divenir non vede;
maggior mi sento. Ascherno
ho gli umani giudizi; e il vario volgo
a’ bei pensieri infesto,
e degno tuo disprezzator, calpesto.
A quello onde tu movi,
quale affetto non cede?
Anzi qual altro affetto
se non quell’uno intra imortali ha sede?
Avarizia, superbia, odio, disdegno,
studio d’onor, di regno,
che sono altro che voglie
al paragon di lui? Solo un affetto
vive tra noi: quest’uno,
prepotente signore, dieder l’eterne
leggi all’uman core.
Pregio non ha, non ha ragion la vita
se non per lui, per lui ch’all’uomo è tutto;
sola discolpa al fato,
che noi mortali in terra
pose a tanto patir senz’altro frutto;
solo per cui talvolta,
non alla gente stolta, al cor non vile
la vita della morte è più gentile.
Per còr le gioie tue, dolce pensiero,
provar gli umani affanni,
e sostener molt’anni
questa vita mortal, fu non indegno;
ed ancor tornerei,
così qual son de’nostri mali esperto,
verso un tal segno a incominciare il corso:
che tra le sabbie e tra il vipereo morso,
giammai finor sì stanco
per lo mortal deserto
non venni a te, che queste nostre pene
vincer non mi paresse un tanto bene.
Che mondo mai, che nova
immensità, che paradiso è quello
là dove spesso il tuo stupendo incanto
parmi innalzar! dov’io,
sott’altra luce che l’usata errando,
il mio terreno stato
e tutto quanto il ver pongo in obblio!
Tali son, credo, i sogni
degl’immortali. Ahi finalmente un sogno
in molta parte onde s’abbella il vero
sei tu, dolce pensiero;
sogno e palese error. Ma di natura,
infra i leggiadri errori,
divina sei; perché sì viva e forte,
che incontro al ver tenacemente dura,
e spesso al ver s’adegua,
né si dilegua pria, che in grembo a morte.
E tu per certo, o mio pensier, tu solo
vitale ai giorni miei,
cagion diletta d’infiniti affanni,
meco sarai per morte a un tempo spento:
ch’a vivi segni dentro l’alma io sento
che in perpetuo signor dato mi sei.
Altri gentili inganni
soleami il vero aspetto
più sempre infievolir. Quanto piu torno
a riveder colei
della qual teco ragionando io vivo,
cresce quel gran diletto,
cresce qual gran delirio, ond’io respiro.
Angelica beltade!
parmi ogni più bel volto, ovunque io miro,
quasi una finta imago
il tuo volto imitar. Tu sola fonte
d’ogni altra leggiadria,
sola vera beltà parmi che sia.
Da che ti vidi pria,
di qual mia seria cura ultimo obbietto
non fosti tu? quanto del giorno è scorso,
ch’io di te non pensassi? ai sogni miei
la tua sovrana imago
quante volte mancò? Bella qual sogno,
angelica sembianza,
nella terrena stanza,
nell’alte vie dell’universo intero,
che chiedo io mai, che spero
altro che gli occhi tuoi veder più vago?
altro più dolce aver che il tuo pensiero?