¿Qui creuria el meu vers en el futur
si fos ple dels teus mèrits? Sap el cel
que és un sepulcre de ta vida, obscur,
la meitat de ta vàlua sota un vel
deixant. Si dels teus ulls l’al·licient
escric, i en nombres frescs els teus encants,
diran després: Aquest poeta ment;
tals tocs celests no han tocat trets humans.
Seria menyspreat el groc escrit,
com vell més que verídic parlador;
és poètic furor, seria dit,
mètric excés vetust d’una cançó,
Mes doblement viuries, si et visqués
llavors un fill: en ell i als meus papers.

Esmussa, Temps voraç, l’urpa al lleó
i a la terra els brots propis fes menjar;
lleva al barram del tigre el clau felló
i en sa sang crema el Fènix secular;
ton vol jorns bells o trists ens vulgui dur,
i el que et plaurà, Temps de peus ràpids, fes
del món vast i del seu plaer insegur;
et prohibeixo el pitjor crim, només:
oh! no solquin tes hores el front clar
del meu amor, ni el ratlli el vell cisell;
sense taca en ton curs deixa’l passar,
perquè sigui demà el model més bell.
Mes vexa el meu amor, decrèpit Temps;
amb tot, viurà al meu vers jove tostemps.

Si infortunat i als ulls humans malvist,
em queixo, sol, de veure’m desterrat,
i molesto el cel sord amb un plany trist,
i renego, esguardant-me, del meu fat,
volent tanta esperança com qui mai
n’ha hagut més, i el seu rostre, i tant d’amic,
desitjant l’art d’aquest, d’aquell l’espai,
menys satisfet que amb el que em fa més ric;
llavors, mig desdenyant-me a mi mateix,
feliçment penso en tu; i com infidel
al tètric món, l’alosa en fuig, quan neix
l’aurora, entono cants devora el cel.
Car tal riquesa em duu el teu dolç record,
que els reis menyspreo i vull la meva sort.

Quan m’hagi mort, no has de plorar per mi
més temps que duri el plany del campaneig
dient al món que deixo el món mesquí
per trobar els cucs en més mesquí barreig.
Ans, si llegeixes el que escric, la mà
que ho féu oblida; en ma adoració,
vull ser oblidat dins el teu dolç pensar,
si pensar en mi t’ha de causar dolor.
Oh! si veus aquests versos, potser estret
ja el meu cos dins l’argila, no has de dir
ni tan sols el meu pobre nom; permet
que el teu amor fineixi junt amb mi.
No escorcolli el món llest el teu lament
i se’n mofi, per mor de mi, ja absent.