Who will belive my verse in time to come
If it were filled with your most high deserts?
Though yet heav’n knows it is but as a tomb
Which hides your life, and shows not half your parts.
If I could write the beauty of your eyes,
And in fresh numbers number all your graces,
The age to come would say, «This poet lies-
Such heav’nly touches ne’er touched earthly faces.»
So should my papers, yellowed with their age,
Be scorned, like old men of less truth than tongue,
And your true rights be termed a poet’s rage
And stretched meter of an antique song:
But were some child of yours alive that time,
You should live twice in it and in muy rhyme.
William Shakespeare
XVII
¿Qui creuria el meu vers en el futur
si fos ple dels teus mèrits? Sap el cel
que és un sepulcre de ta vida, obscur,
la meitat de ta vàlua sota un vel
deixant. Si dels teus ulls l’al·licient
escric, i en nombres frescs els teus encants,
diran després: Aquest poeta ment;
tals tocs celests no han tocat trets humans.
Seria menyspreat el groc escrit,
com vell més que verídic parlador;
és poètic furor, seria dit,
mètric excés vetust d’una cançó,
Mes doblement viuries, si et visqués
llavors un fill: en ell i als meus papers.
XIX
Esmussa, Temps voraç, l’urpa al lleó
i a la terra els brots propis fes menjar;
lleva al barram del tigre el clau felló
i en sa sang crema el Fènix secular;
ton vol jorns bells o trists ens vulgui dur,
i el que et plaurà, Temps de peus ràpids, fes
del món vast i del seu plaer insegur;
et prohibeixo el pitjor crim, només:
oh! no solquin tes hores el front clar
del meu amor, ni el ratlli el vell cisell;
sense taca en ton curs deixa’l passar,
perquè sigui demà el model més bell.
Mes vexa el meu amor, decrèpit Temps;
amb tot, viurà al meu vers jove tostemps.
XIX
Devouring time, blunt thou the lion’s paws,
And make the earth devour her own sweet brood;
Pluck the keen teeth from the fierce tiger’s jaws,
And burn the long-lived phoenix in her blood;
Make glad and sorry seasons as thou fleet’st
And do whate’er thou wilt, swift-footed time,
To the wide world and all her fading sweets;
But I forbid thee one most heinous crime,
O carve not with thy hours my love’s fair brow,
Nor draw no lines there with thine antique pen.
Him in thy course untainted do allow,
For beauty’s patern to succeeding men.
Yet do thy worst, old time, despite thy wrong,
My love shall in my verse ever live young.
XXIX
Si infortunat i als ulls humans malvist,
em queixo, sol, de veure’m desterrat,
i molesto el cel sord amb un plany trist,
i renego, esguardant-me, del meu fat,
volent tanta esperança com qui mai
n’ha hagut més, i el seu rostre, i tant d’amic,
desitjant l’art d’aquest, d’aquell l’espai,
menys satisfet que amb el que em fa més ric;
llavors, mig desdenyant-me a mi mateix,
feliçment penso en tu; i com infidel
al tètric món, l’alosa en fuig, quan neix
l’aurora, entono cants devora el cel.
Car tal riquesa em duu el teu dolç record,
que els reis menyspreo i vull la meva sort.
XXIX
When in disgrace with fortune and men’s eyes,
I all alone beweep my outcast state,
And troubel deaf heav’n with my bootless cries,
And look upon myself and curse my fate,
Wishing me like to one more rich in hope,
Featured like him, like him with friends possessed,
Desiring thi man’s art, and that man’s scope,
With what I most enjoycontented least;
Yet in these thoughts myself almost despising,
Haply I think on thee, and then my state,
Like to the lark at break of day arising
From sullen earth, sings hymns at heaven’s gate,
For thy sweet love rememb’red such wealth brings,
That then I scorn to change my state with kings.
LXXI
Quan m’hagi mort, no has de plorar per mi
més temps que duri el plany del campaneig
dient al món que deixo el món mesquí
per trobar els cucs en més mesquí barreig.
Ans, si llegeixes el que escric, la mà
que ho féu oblida; en ma adoració,
vull ser oblidat dins el teu dolç pensar,
si pensar en mi t’ha de causar dolor.
Oh! si veus aquests versos, potser estret
ja el meu cos dins l’argila, no has de dir
ni tan sols el meu pobre nom; permet
que el teu amor fineixi junt amb mi.
No escorcolli el món llest el teu lament
i se’n mofi, per mor de mi, ja absent.
LXXI
No longer mourn for me when I am dead
Than you shall hear the surly sullen bel
Give warning to the world that I am fled
From this vile world with vildest worms to dwell.
Nay, if you read this line, remember not
The hand that writ it, for I love you so,
That I in your sweet thoughts would be forgot,
If thinking on me then should make you woe.
O if, I say, you look upon this verse,
When I, perhaps, compounded am with clay,
Do not so much as my poor name rehearse,
But let your leve ev’n with my life decay,
Lest the wise world shoul look into your moan,
And mock you with me after I am gone.