Abans que desapareguis,
pàl·lid estel matinal
–cents de guatlles
canten pel farigolar–,

gira devers el poeta
que té els ulls tots plens d’amor
–ja l’alosa
munta al cel amb la claror–,

gira el teu esguard que nega
l’aurora en el seu atzur
–quina joia
entre els camps de blat madur–;

després el meu pensament
fes brillar allà lluny, molt lluny
–la rosada
alegrement al fenc lluu–,

dins el dolç somni on s’agita
l’amada que encara dorm…
–Au, de pressa,
perquè vet aquí el sol d’or–.

Totes dues miraven fugir les orenelles;
l’una blanca, amb cabells d’atzabeja, i rosada
i rossa l’altra, i eren una incerta volada
llurs bates, velles blondes com núvols entorn d’elles.

I totes dues, com asfòdels que llangueixen,
quan pujava la lluna pel cel, flonja i rodona,
fruïen a llargs glops l’emoció pregona
del vespre i dels goigs tristos que uns cors fidels uneixen.

Així, les seves fines cintures estrenyent,
parella estranya que altres acoblaments no entén,
així, al balcó, la jove parella somiava.

Darrera, al fons del cau sumptuós i enfosquit,
emfàtic com un tron de melodrama, el Llit,
ple d’olors i desfet, dins l’ombra s’albirava.