Ara, al ponent moradenc del capvespre,
en flor ja les magnòlies humides de rosada,
recórrer aquells carrers, mentre la lluna
creix pels aires, serà com somiar despert.

Ardades d’orenetes faran més vast el cel
amb llur gemec, i l’aigua d’una font lliurarà
purament la veu fonda de la terra;
cel i terra, després, restaran en silenci.

Al racó d’algun atri conventual, tot sol
amb el front a la mà, com un fantasma
que torna, ploraries meditant
quant bella fou la vida i quant inútil.

Recordo que vàrem fer port després de llarga travessia,
i deixant el vaixell i el moll, per carrerons
(entre la pols mesclats pètals i escates),
vaig arribar a la plaça, on hi havia els basars.
Era gran la calor i escassa l’ombra.

Anava amb el pit nu, distret
com si familiars vila i costums em fossin,
i vaig mirar a un portal el mercader de sedes
que en desplegava una, color d’aurora, freda als ulls,
sentint sense tocar-la la suavitat llenegosa.

Davant d’un cec cantaire vaig restar llarga estona,
únic espectador, i semblava cantar per a mi sol.
Tot seguit vaig comprar a una nena un ram de llessamins
groguencs, pero la seva olor rebregada alleujà
la deixadesa estranya que començava a doldre’m.

Desnuada la faixa de la meva cintura,
uns nois que passaven se’n reien
i giraven el cap. Tal vegada em cregueren
embriagat. Els ulls d’un dels nois eren
com la nit, profunds i estrellats.

La humitat de la pell es dissipava prest
per l’aire ardent. Al seu influx creixia
la peresa. Indecís, vaig aturar-me,
acaronant-me el cos, sentint la seva tebiesa
llisa, com si un cos d’altri acaronés.

Vaig seguir per indrets mai vistos,
tanmateix pressentits, talment com qui camina
a una cita amistosa. Deposava la tarda
la seva força, quan a la fi vaig voler
cercar repòs davant d’una porta tancada.

Era un barri tranquil. Les parpelles se m’aclucaven
(potser vaig dormir molt), i en tornar-les a obrir
ja el sol es veia baix al mur d’enfront.
Una presència aliena va semblar despertar-me,
perquè en girar la cara vaig veure una dona, i somreia.

Com si del meu anhel fos projecció, la resposta
a una demanda informulada, em mirava, insegura;
per bé que jo no vaig dir res, amb gest silenciós,
cap endins invitant-me, em va agafar la mà.
La vaig seguir, amb recel més dèbil que el desig.

La sala estava fosca (era ja l’horabaixa).
A l’estora hi havia coixins, un paneret
que era niu de manolls de magnòlies mullades,
d’excessiva fragància. Filtrà la gelosia
unes paraules del carrer: «El varen trobar mort».
Vaig creure que a un company es referien,
tal vegada presagi del meu fat. Pero ella,
atraient-me, damunt de la catifa
va tirar el seu vestit, com ganivet sense la beina,
freda, dura, flexible, lliscadissa.

Les meves mans als seus pits, la cintura
va semblar que se li trencava quan m’estenia damunt seu,
i en el silenci circumdant, al ritme
dels cossos, vaig sentir el seu braçalet,
queixa del fabulós ocell que s’escapava.

L’obscuritat omplí tota la sala
quan sadoll, satisfet, vaig voler anar-me’n.
Arribats a la porta (ella com la meva ombra em seguia),
en traspassar el llindar, vaig sentir que als meus dits
quedava el braçalet, ara ja inert i mut.

Ha passat molt de temps. No acceptaria
reviure una altra volta l’existència.
Pero no sé què donaria per sols aquell instant
reviure’l. Sé ben bé que tot just tinc amb què temptar
el destí, i que el destí no deixaria que el temptessin.

Quan el record així torna dalt les seves petjades
(¿no és el record la impotència
del desig?), és que a ell, com a mi, la vellesa ens venç;
i potser ja no tinc l’únic que vaig tenir:
desig, al qual segueix l’ocasió, retuda.