Jo sóc el tenebrós, el vidu, l’abatut,
el príncep d’Aquitània de la torre abolida:
la meva sola estrella és morta, el meu llaüt
constel·lat du el Sol negre de la Malenconia.

Dins la nit de la tomba, tu que m’has consolat,
retorna’m el Posíl·lip, la mar italiana,
la flor que tant plata al meu cor desolat,
i la parra on al pàmpol la rosa s’agermana.

Jo sóc Amor o Febus?… Lusignan o Biron?
Dels besos de la reina tinc roig encara el front;
he somiat on neda la sirena encovada…

I dos cops vencedor he passat l’Aqueront:
modulant a la lira d’Orfeu, veu alternada,
els sospirs de la santa i els xiscles de la fada.