Vull ara eixir i anar-me’n, i anar-me’n a Innisfree,
i fer-hi una cabana d’argila i de canyís:
amb nou rengles de faves, tenir-hi un rusc d’abelles,
i viure al clar tot sol entre el brunzit.

I hi tindré pau, perquè la pau degota lenta,
degota des dels vels del matí al cant dels grills;
la mitjanit hi és clara, i el dia és porpra viva,
i el capvespre és ple d’ales de cardina.

Vull ara eixir i anar-me’n, car sempre, nit i dia,
sento al marge del llac l’aigua amb bla fregadís;
quan sóc a la calçada, o a les grises voreres,
la sento dins el més pregon del pit.

Vaig fer de la meva cançó
un vestit cobert de brodats
trets de velles mitologies
del taló fins al coll;
però els necis van agafar-lo,
se’l van posar davant tothom
com si ells l’haguessin treballat.
Cançó, deixa que el prenguin,
ja que és més gran empresa
caminar nu.

Els arbres mostren l’autummal bellesa,
els corriols del bosc són secs,
sota el foscant d’octubre l’aigua
un cel immòbil emmiralla;
damunt l’aigua que sobreïx entre les pedres
hi ha cinquanta-nou cignes.

Dinou tardors han vingut fins a mi
des que per primer cop els vaig comptar;
vaig veure, abans d’haver acabat del tot,
que tots de sobte s’enlairaven
i s’escampaven bo i girant en grans anells romputs
sobre les seves ales clamoroses.

He aixecat la mirada cap aqueixes brillants criatures,
i ara el meu cor és dolorit.
Tot ha canviat des que jo, escoltant al capvespre,
per primera vegada en aquest marge,
el ritme de campana de les ales damunt el cap,
petjava amb petges més lleugeres.

Encara infatigables, l’amant vora l’amant,
xipollegen pels freds
i amistosos corrents o escalen l’aire;
els seus cors no s’han envellit;
passió o conquesta, vaguen per on desitgen,
els acompanya encara.

Mes ara floten per l’aigua tranquil·la,
misteriosos, bells.
¿Entre quins joncs faran el niu,
vora quin llac o quin estany
delectaran els ulls dels homes quan em desperti un dia
per trobar que han volat molt lluny?

I
Aquell país no és per als vells. El jovent
l’un als braços de 1’altre, els ocells sobre els arbres
–les generacions morents– amb els seus cants,
cascades de salmons, mars tots plens de verats,
peix, carn o au, alaben tot al llarg de l’estiu
tot quant és engendrat, ha nascut i fineix.
Tots, presos en la música sensual, negligeixen
els monuments d’eterna intel·ligència.

II
Un home vell tan sols és quelcom menyspreable,
un gec espellifat sobre un bastó, llevat
que piqui de mans, l’ànima, canti, i canti més fort
per cada pelleringa del seu vestit mortal;
no hi ha escola de cant, però sí els monuments
que estudien la seva pròpia magnificència,
i per això he creuat les ones i he vingut
a la ciutat sagrada de Bizanci.

III
Oh savis que resteu al foc sagrat de Déu
com al daurat mosaic d’un mur,
sortiu del foc sagrat, xots en un remolí,
per ser els mestres cantors de la meva ànima.
Traieu-me i consumiu-me el cor; malalt d’anhel
i a un animal moribund ben lligat,
no sap qui és; i recolliu-me
dins l’artifici de l’eternitat.

IV

No prendré mai, un cop fora de la natura,
la forma del meu cos de coses naturals,
sinó formes com fan els orfebres de Grècia
amb or martellejat i or amb esmalts,
perquè un Emperador somnolent no s’adormi;
o em posaré damunt una branca daurada
per cantar als dignataris i dames de Bizanci
sobre alló que ha passat, o passa, o arribarà.

En el nostre temps, el destí de l’home presenta el seu significat en termes polítics.
THOMAS MANN

¿Com puc, havent-hi aqueixa noia aquí,
fixar la meva atenció
en la política romana
o russa o espanyola?
Hi ha un home, amb tot i això, que ha viatjat
i que sap de què parla,
i també hi ha un polític
que ha llegit i ha pensat,
i potser és veritat allò que diuen
sobre la guerra i els temors de guerra,
però, ¡ai, si fos jove una altra volta
i la tingués a ella entre els meus braços!